Empty Heart

2004-05-18T11:07:00.000+02:00

Tinc la maleta a mitges. Falten 3 hores. Em pesen les parpelles.

Vull pensar que un mes és curt... Però penso en un mes abans d'haver-te conegut, com va transcórrer PESAT I DUR.

Ara m'espera un mes amb tu però sense tu, amb la teva veu sense la teva pell.

Estaré ocupada moltíssimes hores (diuen) no tindré temps per pensar (diuen)

Que jo sàpiga no hi ha cap taquilla, guixeta o consigna on aparcar el cor, el cervell i els records.

2004-02-28T13:03:00.000+01:00

Avui no és un dia especial, no ho era fins que he entrat aquí a escriure. M'he saltat moltes coses que no he escrit aquí, però que provablement hagueren perdut la gràcia analitzades i escrites.
Aquell qui em va regalar el retorn del somriure me'l segueix regalant dia a dia, i milions de detalls increïbles que augmenten a mida que passa el temps, si m'hagués parat a analitzar certes vivències i sentiments i els hagués plasmat aquí amb paraules, els hagués restat màgia.

M'he adonat, que per sort, hi ha sentiments tan forts que no es poden descriure amb paraules, no és nou per ningú. el que si que és nou per mi, és considerar com una sort, una limitació.

2003-11-27T12:25:00.000+01:00

Despierto y aturdida todabia, enciendo la luz, agresiva, y pienso en esto que todabia no tiene nombre porque el que lo describe se queda pequeño.

Seguiré odiando las etiquetas aunque sean necesarias, sólo sé que me ensueño recordando cada frase, cada verso que me fumo de tus labios, reteniendo el humo. Y sólo sé que no comprendo ni la mitad de lo que siento, y pretendo sentirme el doble de bien, aunque escape de los límites de cuanto puedo imaginar.

Me declaro cien mil veces al día, feliz, pero no quiero la envidia de los demás.

2003-11-26T01:46:00.000+01:00

Hi ha dies que no em ve de gust la poesia... Necessito frases més directes i contundents, i el meu cantautor no em serveix. Necessito les coses etiquetades (tot i odiar les etiquetes) tot dit pel seu nom, no enganxo les metafores ni em vull parar a enganxar-les.

L'amor és l'amor, i tot es més senzill del que ens pensem, però obviament no és senzill acceptar que s'està enamorat de nou, de forma diferent, d'algú diferent.
Em descobreixo feliç i m'espanto de mi mateixa, és la falta de costum... És clar que li agafaré el truc de seguida! No puc evitar sentir que em va gran aquest cos inflat de felicitat, i alhora sentir que el pit m'explotarà d'emoció quan obro els ulls cada matí i em ve al cap: DANI... Amb tot el que tu representes, amb tot el que tu m'estas demostrant, i en com m'estas tornant a ensenyar a viure. No dono les gràcies a cap força sobrenatural, no dono les gràcies al cel, ni a la vida, ens dono les gràcies a nosaltres per haver-nos sabut donar la oportunitat.

Y gracias por tus canciones, susurradas... Que significan tanto.

2003-11-21T14:32:00.000+01:00

Sobre el "manifest" (ARS?¿) que han el.laborat certs pirats................................. VISCA ELS PUNTS SUSPENSIUS. I viva la escarcha que envuelve el corazón cuando la tristeza nos provoca ese estado brutal de congelación. M'encanta que els ralli llegir els blogs on es parla així, perquè si tot i rallarlos els llegeixen una i altra vegada, serà que també enganxen no??

2003-11-21T14:28:00.000+01:00

Sento els músculs en tensió... Com si després de mesos de repòs, hagués arrencat en una correguda frenètica, no importa la meta, només importa seguir endabant, amb un inmens somriure, amb unes ales incipients creixent de sota els omoplats.

Ales de ratpenat... Que no pas d'angel... Mai m'han agradat les plomes blanques... Sempre he adorat la nit.

2003-11-13T00:19:00.000+01:00

"Amo tanto, tanto, la vida... Que de ti me enamoré...! Y ahora espero impaciente ver contigo amanecer..."

M'encanta la cançó que comença amb aquesta frase, les coses comencen a rutllar, quan ja no cantava a la felicitat perduda, enyorada, m'ha sorprès dolçament... Besant-me les parpelles, tancant-me els ulls cap a l'esperança.
La felicitat com bé diu l'amiga Carme al seu blog, sembla que bloqueja la creativitat, ja fa masses dies que no em deixava caure per aqui, i no hi escric avui pq sigui menys feliç que ahir, és només que enyorava escriure unes linies, expressant breument com em sento.

Serà duradora, aquesta felicitat ha vingut personificada per acompanyar-me per sempre, no em deixarà tornar a caure.

2003-10-30T02:08:00.000+01:00

(escoltant "nothing compares to you - Sinead O'Connor")

Soledat maquillada durant estones... Anhelant constantment la sensació de l'edredó envolcallant el cos, calent. Avui torno a baixar dels nuvols, encara no sé com m'aguantava damunt la lleugera capa de fum, sense adonar-me'n com de patètica seria la caiguda... Altra vegada. Sóc teva soledat. Acabaré enamorant-me de tu profundament.

I quant valor demostraria afrontant les coses de cara i buscant autenticitat dabant de succedanis, i com d'esgotadora és l'eterna lluita.

Em resulta més fàcil somniar que tot s'arregla, que sóc realment feliç que trobo allò que busco... Refugiada en els somnis he descuidat la realitat, he deixat passar els dies, i aqui continuo escribint igual que sempre, amb la mateixa tristesa que sembla trobar-se a gust acompanyant-me massa sobint. Dormint més hores del compte, somrient sense ganes, cercant el camí correcte sense saber on es troba. Estic perduda i no hi ha cap mà que m'acaroni els sentiments.

2003-10-16T01:06:00.000+02:00

Aquest blog ha restat tancat (abandonat) uns dies... Per reformes (¿?), bé per reparacions sentimentals, i terapies d'impacte... Que si tot arreglat? Que si ha funcionat? PFFFF! aparcaré el tema.
Em ve de gust parlar dels altres. Sempre xerro de mi i acabo descobrint-me molt més fràgil del que voldria, i alhora molt més inflexible amb mi mateixa del que hauria de ser.
Els altres i el que en penso:
Tu que em llegeixes.
A tu que et vaig decebre, no et demano perdó. Saps els meus motius, saps la meva realitat, he estat coherent en la meva acció i no ets ningú per condemnar-me.
A tu que m'has decebut, no sóc ningú per condemnar-te, però quin mal, quin mal que fa la crua realitat.
A aquell qui em somriu pel carrer, quan sempre vaig tota seriosa, penso que creu que es un repte encomanar-me el somriure, i sorpresa! ho aconsegueix...
A tu que m'has fet feliç uns instants, gràcies pel teu regal, probaré que en un futur aquests instants siguin eternitats.
A tu que m'escoltes, pacientment, donant-me ànims, incansable... Jo també vull escoltar-te perquè no em parles de tu?
A aquell que em mira sempre, mut, llunyà... Saluda'm algun dia potser som ànimes bessones.
A tu que no vens per aqui quasi mai, potser t'afarto i empalago, potser ja en som dos...!
A tu que m'entens, només amb una mirada, i riem plegats sense paraules, m'encanta la complicitat.
A aquell a qui no caic bé... És possible que demà m'adori...
A tu que no em queies bé, et confesso que cada dia em fas més gràcia.

Tot evoluciona i es transforma, a cada pas i pel més mínim canvi... Ara recordo una frase molt interessant, que em va dir que havia sentit una persona igualment interessant: "el aleteo de una mariposa en Japón puede provocar un huracán en el Caribe" Té moltes lectures, em quedo per mi, la que ens demostra que qualsevol petita acció que facis, pot tenir una gran repercussió en un futur.

2003-10-03T03:37:00.000+02:00

El amor más bonito del mundo no murió... Y lo descubro ahora, mientras aparto telarañas de entre mis sentimientos, mientras soplo el polvo casi arraigado a mi corazón.
Con un trapo hecho de sonrisas limpio y mimo cada recodo de decepción, y con el plumero más gracioso, de esos de colores, saneo la azotea confusa.
Cada uno es poseedor del más bello amor, del suyo, del que entrega a otro, del que siente por si mismo.
El entierro no fue real, no hay suficiente tierra en el mundo para ahogarlo y condenarlo, no renace de sus cenizas ya que no se quemó, sólo se chamuscó la superficie, nada que con el tiempo no se consiga regenerar.

Sigue ahí, esperando, y ahora sé que es eterno, y que aún lo poseo, sólo espero que me perdone y olvide que no le escuché, y perdone también que le pusiera nombre de hombre, cuando él está por encima, cuando él realmente habita en mi.

Reflexión sobre estas palabras, le llamaré evolución...

"Tal dia como hoy, unos meses atrás se partia un corazón, en realidad se partían dos. No hubo llanto ni bebida que cesara el dolor, ni siquiera un instante de desahogo. Tal dia como hoy, meses atrás, murió el amor más bonito del mundo.

Cuando breves llamaradas renacen de las cenizas de nuestro pasado más bello amor, parece que se rían de nosotros, mira lo que tenias, fíjate bien en lo que has perdido, date cuenta que mataste aquello con lo que ahora sueñas despierto... Y da mucho miedo mirar adelante y tragar a borbotones la realidad, que se nos atraganta cruel e incierta.

Cuando murió el amor más bonito del mundo, debíamos estar ciegos, sordos y mudos. Porque muda me quedé cuando con mis propias manos lo estaba enterrando, no ciega pero si viendo la realidad deforme, a través de las lágrimas, y sorda, muy sorda, puesto que no escuché al amor pedirme clemencia y seguí echándole tierra encima, segura de que muerto estaba ya..."

2003-09-21T17:31:00.000+02:00

Ahir hagués escrit un post alegre, i no ho vaig fer, menys mal perquè sinó avui m'hauria de contradir al 100%
Tot comença quan tens tantes ganes de ser feliç que volques il.lusions de seguida, bé, és d'un tema del qual em cal apendre molt.
Una desil.lusió més a la llista inmensa, una desil.lusió més marcada per la por.

Ara he omplert la banyera gairebé fins d'alt, fa molts mesos que només utilitzo la dutxa, però avui es diumenge i no treballo, avui em mereixo un bany relaxant, que l'aigua m'abraci sencera i em doni aquesta sensació de protecció que tant necessito.

2003-09-19T02:23:00.000+02:00

Dies de colapse creatiu... No fa ni fred ni calor. La lluna ja no és plena, o això m'ha semblat, a vegades em fa por mirar-la, perquè em recodo d'ell. Res és bo ni dolent, no em sento ni bé ni malament. Sóc, estic, que és el més important.
Dies de nervis a la feina, s'acosta la data límit, i tot és incert, diuen que mereixo quedar-me, a vegades no és suficient amb mereixe-ho. També sé que mereixo ser feliç.
Tot acaba aclarint-se, i aleshores és quan penso que no calia preocupar-se tant. Hauré d'apendre a no preocupar-me de bon principi, a estar atenta en la justa mesura.

2003-09-17T03:07:00.000+02:00

Seré clara i directa, com últimament acostumo a ser, i la veritat com he descobert que més a gust em sento.
Acabo de ser molt clara i molt severa en un mail que acabo d'enviar, a algú que vaig considerar amic, bon amic inclús, però si una cosa crec que és incompatible és l'amistat amb les mentides.
Culpable jo per permetre-li les primeres, pensant que no eren més que tonteries, calant-lo de bon principi, culpable jo per no tallar-lo i dir-li: ei noi, que per aquí no anem bé! Ara fa el ploramiques, ara em diu que no em vol com amiga si dubto d'ell, per favor, siguem una mica madurs, només una miqueta, i no seguim mentint, de debò que demostra ben poc seguir en la mateixa línia.

Hi ha persones que no s'accepten a elles mateixes tal com són, potser jo sóc la primera que voldria canviar varies coses, que pensa que la seva vida no té res d'especial, però aquell qui reacciona inventant guarniments i ensucrant fictíciament la seva realitat de cara als altres, és patètic.

Pensava que no hi havia ningú suficientment inmadur, quan suposadament ja ha deixat l'adolescència enrera, que es fabriqués una vida, i unes experiències inventades a mida, per explicar-les als demés. Però quina por que li té a la vulgaritat! Doncs que li posi un remei real coi!
M'en faig creus de com una persona pot explicar tantes fantasies surrealistes fent-les passar per realitats i esperar encara que algú se les cregui.

L'etapa pre-adolescent de voler ser cantants pop i supermodels va passar a la història, però hi ha qui encara hi viu desfassat totalment i perdent el món de vista, fent el ridícul, dins d'un cos de vint i tants i afegint ademés fantasies de diners i pompositats, luxes i fama INEXISTENTS per complet.

I jo encara vull ajudar-lo, li he dit que baixi dels núbols, que encara li ofereixo la meva amistat, que deixi les mentides aparcades i aprengui a mostrar realment qui és. Que tocar de peus a terra no és tan dolent, que és des d'abaix des d'on es comença a aconseguir les coses.

Hi cap la teoria que es va muntar quasi tota la seva vida de pel.lícula per impressionar-me, i les mentides que ha dit als altres per no sentir-se de menys. No m'ha impressionat, obviament m'ha decebut.

Encara té la meva mà per agafar-la i la meva espatlla per plorar, si es que el seu orgull malferit li permet sincerar-se.

2003-09-15T01:33:00.000+02:00

Tal dia como hoy, unos meses atrás se partia un corazón, en realidad se partían dos. No hubo llanto ni bebida que cesara el dolor, ni siquiera un instante de desahogo. Tal dia como hoy, meses atrás, murió el amor más bonito del mundo.

Cuando breves llamaradas renacen de las cenizas de nuestro pasado más bello amor, parece que se rían de nosotros, mira lo que tenias, fíjate bien en lo que has perdido, date cuenta que mataste aquello con lo que ahora sueñas despierto... Y da mucho miedo mirar adelante y tragar a borbotones la realidad, que se nos atraganta cruel e incierta.

Cuando murió el amor más bonito del mundo, debíamos estar ciegos, sordos y mudos. Porque muda me quedé cuando con mis propias manos lo estaba enterrando, no ciega pero si viendo la realidad deforme, a través de las lágrimas, y sorda, muy sorda, puesto que no escuché al amor pedirme clemencia y seguí echándole tierra encima, segura de que muerto estaba ya...

2003-09-14T18:50:00.000+02:00

Em fa gràcia, em provoquen riure certes escenes, certs comportaments d'alguna gent, no els entenc.

Com una persona adulta, al volant del seu cotxe escridassa al cotxe de dabant "fill de puta!" crida ample i obertament quan passa a l'alçada de la finestreta del pobre acompanyant... si d'acord, potser ha dubtat uns segons, pobre desgraciat, però, REALMENT CALIA?

Com dos nois que passen de la vintena, discuteixen: "poque tu mas empujao!" "hijo puta!" "has sio tu primero" altre cop l'adjectiu estúpid... ERA NECESSARI? (després acaben amb les mans obviament jo ja no hi sóc per veure-ho)

I centenars d'exemples més... Sempre acompanyats d'adjectius que ja han perdut el significat propi, que qui els diu ni pensa en el que està dient i l'al.ludit sempre es mosqueja sobremanera incomprensiblement...

No m'agrada aquesta agresivitat, no la comprenc, i espero no arribar-la a entendre mai.
Un insult em rellisca, acostumo a pensar "pobret" sobre l'agressor verbal...

2003-09-13T03:38:00.000+02:00

Ara més tranquila, m'adono de la disfressa de la qual sóc esclava, qui adivinaria que sota aquesta cuirassa s'amaguen tants sentiments... Jugar a estar buida, jugar a ser distant, jugar a ser la dura... I les llàgrimes rajen per dintre, és la por, a obrir-me i que em tornin a fer mal.

El pànic passarà, vull ser redescoberta.

2003-09-13T02:57:00.000+02:00

"Amor mío has de saber... que no soy recomendable, no tengo alas para llevarte... Pero si faltas como salvarme... como salvarme..." (I.S.)

No vull estar sola, em rebelo... Crec que ets TU, tan perfecte, tant llunyà a la vegada. Potser no em llegiràs mai, tan debò si que ho facis...

Que aquestes llàgrimes d'angoixant soledat siguin breus, siusplau, que siguin les últimes!

2003-09-12T02:36:00.000+02:00

Fugiria lluny, o no tant lluny però si a un lloc on poder evadir-me de tot, on deslliurar-me d'allò que no em permet avançar... Fugiria amb tu, o potser no. Arreplegaria a tots els que m'importeu i us duria amb mi, ven a prop, cada minut seria importantíssim, perquè tindria la vostra companyia.

Sentiria l'eufòria recorrent-me fins l'últim mil.límetre de pell, i segellaria cada boca que es proclamés infeliç amb un petó.

També la teva, perquè també m'importes, i també et duria amb mi.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Fugiria lluny, més lluny i tot que l'últim cop. A un lloc on no m'importaria evadir-me o no, on avançar no seria la meta sinó la realitat... Tu ja hi series. Us enviaria postals i petons virtuals a tots els que m'importeu, però no em caldria la vostra companyia.

No sentiria eufòria, només molta pau, envolcallant-me, i la única boca que segellaria seria la teva, plena de felicitat.

Tornaria aviat, renovada i pletòrica...

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Començo a fartar-me d'imaginar fugides, amb tu (qui ets tu?), amb vosaltres (ja sabeu qui sou!), tanta fugida m'esgota sense moure'm de dabant del teclat...

La meva boca també s'autoproclama infeliç però no puc segellar-me-la jo mateixa.

2003-09-08T03:46:00.000+02:00

El destí. El meu destí, el destí de tots. Està escrit? Tot gira entorn una lògica que no entenem i tot passa perquè ha de succeïr així?

No hem de creure en les casualitats, i si en les causes, com l'amiga Montse afirma, sense parpellejar. Lluny de ser una postura nihilista, conformista, és una postura d'acceptació d'allò que ens trobem de front, d'allò inevitable.

Millor acceptar-ho, i arreglar allò que realment si que està a les nostres mans.

2003-09-06T02:59:00.000+02:00

Avui, al blog d'una persona que ja considero un amic, que em fa obrir els ulls sobint, ha aparegut un post que ha sigut massa per mi. He sentit l'impuls d'enviar-li un mail, però no pas perquè m'hagi rebotat amb ell, sinó perquè en part estic rebotada amb mi mateixa.

Quina vida m'espera, quin maleït lloc penso ocupar en aquest Món, quin lloc vull ocupar i a quin lloc m'hi veig abocada a restar per sempre més... Em preocupa, de fet em treu la son.

No és difícil fer-me feliç uns instants, m'hi sento molts cops durant el dia amb coses cotidianes, xerrant amb algú que tenia ganes de veure, cinc minutets, trobant-me algú al messenger que fa temps que no hi parlava, treballant també, quan les coses surten millor i més rapidament del que esperavem, rebent aquella trucada de l'amiga més boja, trobant un comentari a alguna de les coses que he escrit, quan a casa xarrem animadament i oblidem les tensions... No faré una llista inmensa, i no diré que quan menjo xocolata sóc feliç, (sé que se'n fan moltes de llistes inmenses als blogs del m'agrada/odio) A mi em fa feliç la relació i la comunicació amb la gent, amb el meu entorn.

Això son instants de felicitat, però... Em preocupa portar una vida monòtona i acomodar-me, tinc verdadera obsessió per la felicitat, i potser no sé ben bé el que és encara.
No vull ser "feliç" tancant els ulls i deixant-me portar, la felicitat vull guanyar-me-la, sent plenament conscient, no sedada per la monotonia.

2003-09-04T02:07:00.000+02:00

Sensació de pau. Contemplar els estels d'una nit inmensa, l'únic soroll perceptible el vent acariciant les fulles dels arbres, el meu cor i la respiració acompassada. I una ànima que comparteixi amb mi aquest plaer, bategant el seu cor al mateix temps, respirant el mateix aire pur, amb les mans entrellaçades...

2003-09-03T01:54:00.000+02:00

No m'agrades. Et rebutjo. No et vull amb mi, ets un sentiment que odio. RANCÚNIA oblida'm, desapareix ja.

Tu si. Vine a mi. Deixa'm acaronar-te i besar-te. IL.LUSIÓ envaeix cada racó del meu cos, de la meva ment, del meu jo.

Indomables y sedientos acechándome estan
dentro de mis pensamientos, eterna soledad,
desamparo, angustia, celos, falta de vitalidad...

Con desprecio os enumero, dejadme en paz!!

Espero que un dia no gaire llunyà, pugui expressar aquí que ja està tot superat, de mentres em rebelo, i contradictoriament els odio, quan l'objectiu seria no tornar mai més a odiar.

2003-09-02T03:23:00.000+02:00

Vaig somiar-me, sola, amb el vent a la cara i al cos, nua, els cabells deslligats i lliures, era fosc, em sentia plena i feliç. Em girava i uns ulls felins m'observaven. Res més. La sensació era de pau, i en girar-me la por em paralitzava.
D'acord, no m'advertiu més que no miri enrera, ja començo a entendre-ho... El benestar m'espera mirant endabant.

2003-09-02T02:29:00.000+02:00

VIDA no em decepcionis més, que el cor ja no aguanta més la infelicitat...
VIDA ja no em donis més l'esquena, abraça'm dolçament i mira'm directament als ulls...
VIDA fes-me teva, injecta'm la teva esència, fes pur allò que altres han volgut corrompre...

VIDA que m'acompanyes des del primer dia, no em deixis plorar més com una criatura desvalguda, fes-me forta a cada pas, no em recordis sempre allò que fa tant de mal, deixa'm alliberar-me d'aquest pes i fes-me feliç com em promets cada nit als somnis.

No sé si et mereixo, perdona'm els errors, VIDA tracta'm bé, ja que em vas escollir a mi, sense donar-me alternativa.

VIDA demostra'm que encerto en la meva idea (o en el meu desitg) de que ETS EL MILLOR REGAL.

2003-09-01T02:07:00.000+02:00

Ja és setembre, per fi, no queda tant per a que la tardor ens abraçi amb els seus grocs i terrossos, calmi els ànims, i reduexi aquestes altes temperatures que fan parar boig tothom, i plogui, com aquesta nit ha plogut, per fi sento la frescor entrant per la meva finestra i aliviant-me.

Aquesta tarda ja sentia olor de pluja, i encara no havia caigut ni una gota, potser és per quant la desitjava, m'encanta la música de la pluja a la nit, regnant per damunt de tot, imparable com només ella pot ser-ho, fent els cors els trons, en un segon pla, poderosos... I els llamps dividint el cel, màgics, indescriptiblement bells, el millor espectable que em podien regalar aquesta nit.

2003-09-01T02:03:00.000+02:00

No m'agraden els desfases, anar de tant en quant a una discoteca no està malament, però molt de tant en quant... I per divertir-se sense fer excesos.
Aquest estiu he sentit mil anades d'olla d'amics o coneguts, borratxeres històriques, paranoies increïbles i històries dignes del pitjor capítol de "Melrose Place" o de la patètica "sensación de vivir", ridícul...
Perquè s'ha de viure tant a tope a l'estiu, tan al límit, amb lo a gust que s'està amb una colla d'amics a un pub de música amb un volum moderat i xerrant i rient tranquilament? Prenent allò que et ve de gust, i poden-te llevar sense mal de cap i amb el bon regust que deixa una vetllada agradable...
Que em digui carca qui vulgui, però ja fa molt que em vaig cansar dels desfases, cada un que es diverteixi com vulgui, però jo per aquí, ja no passo.

Un dia fent aquesta reflexió, inimaginablement va coincidir tothom amb qui estava amb el que jo deia, era hivern... Alguns d'ells són els protagonistes de les pitjors històries d'aquest estiu. Encara gràcies que van acabar bé, però jugar-se el coll cada cap de setmana gratuïtament, algún dia ha de petar.

2003-08-31T04:12:00.000+02:00

Reflexió: He rellegit el Blog, des del seu orígen (5 de Juliol no té ni dos mesos) i m'ha sorprès agradablement veure la seva evolució.
M'està encantant l'experiència, m'estic coneixent més a mi mateixa (sembla una missió impossible, cert!) m'està revifant, reconstruïnt, reordenant, i sobretot ensenyant. En part és gràcies al blog, que m'he reconciliat i retrobat amb les ganes de viure feliç, lluny de deprimirme com em van advertir al principi, m'ha fet adonar-me de la importància justa de les coses, poc a poc en una evolucio constant que s'ha destapat molt més en les dues darreres setmanes.

Res mereix un enfonsament de moral.

Actuant conseqüentment, sent fidel als meus ideals, no hi ha lloc a les "caigudes lliures".

2003-08-31T03:14:00.000+02:00

M'estic posant les piles de nou... Trobo que la vida consisteix en això, serà tal com tu la vulguis veure. Em carregaré de noves idees i nous plans, tindré més energia que mai per dur a terme els meus projectes, les meves il.lusions, només cal tenir ganes, i ara me'n sobren, aquesta injecció d'optimisme només me la puc posar jo.

Ara per fi m'adono que donar tantes voltes a tot, lluny d'acalarir les idees les torna opaques i enrabassades, tot és molt més simple. Això com a teoria està en boca de tothom, però ara, ARA SÍ! Ara ho veig i ho entenc.
Afrontar cada dia oberta a les sorpreses que em depara, petites o grans, agradables o no tant, emocionants, receptiva dabant el Món i dabant del que la gent, amics, coneguts, desconeguts, aquells que son especials per mi, i aquells que simplement hi son, em puguin oferir i m'ajudin sense saber-ho a seguir aprenent, amb les seves idees o bé amb un simple somriure o una mirada.

El resum de cada dia es forma per un cúmul de sensacions, sentiments, impresions... A partir de JA no en deixaré escapar ni una!!

El millor de tot és la sensació encantadorament irresistible de les "butterflies", com amb l'amic Eloi, veterà en el terreny de les meves paranoies, vam rebatejar...

2003-08-28T01:36:00.000+02:00

Vull estimar. Necessito estimar. Si no estimo sento la buidor extrema, detestable, angoixant...

Em vull protegir. Necessito protegir-me. Si no em protegeixo tornaràn a fer-me mal, tornaré a fer-me mal...

Vull somiar. Necessito somiar. Si no somio em perdré en aquest món ple de realitats depriments i felicitats frustrades...

Vull compartir. Necessito compartir. Si no comparteixo em tanco en els records, m'oblido de la felicitat anelada...

Vull desitjar. Necessito desitjar. Si no desitjo tot perd sentit, no trobo motius per tirar endabant...

No vull ser com abans, ni ho necessito, només desitjo col.locar totes les peces a lloc, esborrar allò innecessari, i aconseguir tastar la felicitat per fer-la meva.

Voldria sentir la soledat envolcallant-me dolçament i ser capaç de mantenir el somriure als llavis.

2003-08-28T01:01:00.000+02:00

La sensación de soledad me acecha otra vez, infalible, me ha perseguido, durante unos dias conseguí ir varios pasos por delante mirando hacia atrás pocas veces, las justitas para saber que debia mantener el ritmo... Pero es muy astuta, y ahora ha pegado un acelerón, y me pisa los talones, me pincha y me saca unas cuantas lágrimas, tú quien quiera que seas, o lo que seas, apártala de un manotazo, que se le quiten las ganas de perseguirme, a la incansable!

2003-08-25T02:49:00.000+02:00

Va llevar-se d'un bot, amb llàgrimes als ulls, la gola seca, el cor a cent... Aquell somni la perseguia cada nit, tenia por de dormir-se perquè aquella història es repetia una i altra vegada, desitjava, com en molts altres somnis li passava, imposar-se i aconseguir canviar el final al seu gust, però aquest se li resistia nit rera nit perseguint-la i sacsejant-la, rotund. Aquell era el final i prou, el podia sentir més real que la seva pròpia vida carent d'emocions.

El dolor agut, recorrent cada mil.limetre de pell. Són les cinc, com cada dia, a la mateixa hora, mai falta a la cita el MALSON.

2003-08-22T02:06:00.000+02:00

Cien pasos a ninguna parte, para darte cuenta al fin, que ninguno es adelante...
Párate, descansa, respira, y da sólo uno... Aunque sea hacia atrás, pero hazlo con seguridad.

No és tan dolent tornar una mica enrera per recapacitar, potser és molt millor que intentar a la desesperada canviar-ho tot, perquè no et sents a gust.

Em desconcerta aquella persona que desprecia una altra pel tipus de vida que duu, per titllar-la de rutinaria, monòtona, convencional, no és just jutjar els demés sense conéixer la seva realitat, potser el que li caldria es una petita dosi d'humiltat i un mirall gegant, per adonar-se que tots som al mateix Món, que tots tenim dret a no conformar-nos, que hi ha qui pot desmarcar-se una mica (només una mica), i hi ha qui no té més remei que deixar-se les banyes treballant (valgui estudiant per suposat, que també és una feinada).

Acostuma a ser més feliç aquell qui aprèn a conviure amb la seva realitat, disfrutant d'aquelles petites coses que el fan feliç, que no pas aquell que busca grandeses inassolibles, tot tancant els ulls i fent la rabieta de tant en quant titulada "tots sou merda menys jo"... És una manera més de demostrar la inseguretat i la por, si estigués tan per sobre, no es dedicaria a recordar als demés que és superior, ho veig simplement com si la única manera de sentir-se especial es enfonsar als demés.

No m'enfonsen pas aquest tipus de persones, només son cecs dins d'un simulacre imaginari de vida acolorida, em fan adonar-me de com no vull ser en el meu afany de felicitat... Només m'interessen aquelles persones que demostren que amb lluita s'assoleixen els objectius. Aquell qui t'ajuda, aquell qui et fa costat... Gràcies a aquells que m'heu fet costat al llarg de la meva vida, m'heu fet més persona.

2003-08-19T03:01:00.000+02:00

Hoy es ese mañana, Ismael me estas fallando... (el día 5 de noviembre tengo una cita contigo, aunque tu no lo sepas, allí estaré, dejándome seducir por tu "principio de incertidumbre")

És tard, ja no penso amb claredat, i els ulls se'm tanquen, però com la llum més clara i més potent, omnipresent, segueix aquest sentiment: ENYOR

ACUCHILLO ESTRELLAS Y GRITA LA GENTE AL VER, LLENA DE TRISTEZA QUE MI CORAZÓN ARRANQUÉ... (I.S.)

No sé si demà serà un bon dia... Però probaré de llevar-me pensant i creient-me que la vida és el millor regal que mai m'han fet.

2003-08-18T01:56:00.000+02:00

"Vértigo que el mundo pare!! Que corto se me hace el viaje... me escucharás, me buscarás, cuando me pierda y no señale el norte la estrella polar (...)"

Ismael Serrano, Vértigo.

Entre el vértigo y las huidas me parece que este hombre me comprende... Es mágico escucharle, dejarme seducir por su poesia cantada, que me golpea, me aturde y luego me despierta. Me cuenta parte de mi vida vista desde su propia experiencia, nunca tantas canciones me fusilaron así el corazón con sus balas directas de amor, desamor, lucha, supervivencia, desmoronamiento, profunda soledad.
Me recuerda el pasado y casi parece que me aconseje y me prevenga de lo que va a venir, y una vez llega, y no he hecho caso a sus avisos en poesia, me consuela con un pañuelo de notas y palabras seca mis lágrimas, o las provoca más hasta curarme y desahogarme lentamente...

Hoy escribo en castellano, hoy me siento bien así... Hoy no estoy para nadie, y parece que nadie está para mi.

Las últimas 24 horas me han aturdido en extremo, Ismael me consuela con su poesia, pero hoy no va a ser suficiente, mañana probaré otra vez.

2003-08-11T14:14:00.000+02:00

He tornat a llevar-me tard, a desaprofitar el dia absurdament, ara a dinar i cap a la feina, rutina, rutina, rutina!! I sortir de nou a les 22:30 amb una sensació horrible comptant les hores que queden per tonar a treballar... Allà ficada, com en una capseta aïllada de tot el que em fa mal, he trobat consol en anar-hi perquè em distreu i m'evadeix, ara mateix no sé què faria sense aquesta feina i sense els meus companys, també crema però no em permet pensar en mi, és com un descans de mi mateixa set hores al dia.

El problema se'm planteja en pensar que no hauria de necessitar tal descans, però és que em faig pesada a mi mateixa sempre amb les mateixes manies i obsessions, i amb aquests defectes que no tinc esma de corregir, i la sensació de soledat ho aguditza més encara si cap...

2003-08-09T14:58:00.000+02:00

Els vaig trobar com per casualitat, de camí a casa, tard com cada dia de tornada de la feina, els vaig coneixer separats, ells dos no es coneixien, però ell ja se la mirava de manera especial... Ara ja fa set mesos que són junts, ell prenia com a exemple la meva relació, i m'ho deia que ens envejava, molt abans de començar la seva.
Fa 5 mesos que estic sola.
Marc, veus com no hi havia res a envejar? Només havies de trobar l'amor que et feia falta, ara qui us enveja sóc jo.

2003-08-05T23:35:00.000+02:00

Enanitos Verdes

Luz De Dia

Destapa el champagne, apaga las luces,
dejemos las velas encendidas y afuera las heridas.
Ya no pienses más en nuestro pasado,
hagamos que choquen nuestras copas
por habernos encontrado.

Y porque puedo
mirar al cielo,
besar tus manos,
sentir tu cuerpo,
decir tu nombre,
y las caricias
serán la brisa
que aviva el fuego
de nuestro amor.

Puedo ser luz de noche,
ser luz de día,
frenar el mundo
por un segundo
y las caricias
serán la brisa
que aviva el fuego
de nuestro amor,
de nuestro amor.

El tiempo dejó su huella inborrable
y aunque nuestras vidas son distintas
esta noche todo vale.

Tu piel y mi piel ves que se reconocen
es la memoria que hay en nuestros corazones.

Porque puedo:
mirar al cielo,
besar tus manos,
sentir tu cuerpo,
decir tu nombre,
y las caricias
serán la brisa
que aviva el fuego
de nuestro amor.

Puedo ser luz de noche
ser luz de día
cerrar el mundo
por un segundo
y que me digas
cuanto querías
que esto pasara
una vez más
y otra vez más.

Puedo ser luz de noche
ser luz de día frenar el mundo
por un segundo y que me digas
cuanto querías que esto pasara
una vez más y otra vez más.

Va passar, i al dia següent descobreixo aquesta cançó... ¿¿Bromes pesades del destí?? No paro d'escoltar-la... Biogràfica total.

2003-07-30T01:56:00.000+02:00

Recordes el Bosc de les Fades? Recordes la plaça Tetuan? Recordes la Ciutadella? Recordes el metro de Verdaguer? Recordes el parc de Sagrada Família? Recordes Torre de la Mora? Recordes París? Recordes el Sikkim? Recordes el camping Urrobi, Roncesvalles, Pamplona? Recordes l'excursió a cavall? Recordes la Braserie de Flo?

Recordes EL MEU AMOR?

EM RECORDES?

Recordes la lluna? No parlo d la lluna que tothom pot veure... Parlo de la NOSTRA LLUNA!

2003-07-29T12:35:00.000+02:00

El somriure d'un nadó Japonès va il.luminar el vagó, amb els seus ullets com dos granets de cafè tan desperts i curiosos, la seva mare li cantava una cançoneta molt fluixet i li donava petonets al caparró, i ell no podia parar de mirar a un cantó i un altre, mirava un noi amb els cabells llargs i rinxolats, que també dibuixava un ampli i sincer somriure tot entendrit, i em mirava a mi, just a l'altre costat, em mirava als ulls i somreia, breument es distreia amb els colors de la meva samarreta, i deseguida tornava a mirar-me als ulls tot somrient amb les bavetes relliscant-li fins la barbeta, i jo no reprimia el somriure enorme que em provocava, m'estava transmetent felicitat... A l'altra banda el noi dels rínxols, es mirava l'escena, amb el seu ampli somriure, una noia asseguda també se'ns mirava complaguda, i una senyora d'uns cincuanta, nouvinguda a l'escena, guaitava la mare i el fill com si li fes cosa mirar. La mare ja no cantava, només somreia observant la meravella que tenia entre els braços... La meva parada, el noi dels rínxols em pica l'ullet, la vida segueix, però es va aturar per uns minuts, a un vagó de metro gràcies a aquesta escena tendríssima.

2003-07-29T02:22:00.000+02:00

La soledat, a vegades la millor companyia que es pot desitjar... La soledat, ara la pitjor enemiga!

Tanta buidor, i tant desconcert, i la vida passa i flueix sense deixar emprempta només és un suau oreig.
Quan t'adones que només t'enganyes a tu mateixa deixan-te portar, però ja no pots sortir del cercle viciós on ets fotuda, "andan dias iguales persiguiéndose", amic Neruda, i el dolor és fi i agut, i els records obliguen a apretar les dents ben fort i reabsorvir les llàgrimes.

I ets tu, qui tant em va fer desitjar la soledat, qui ara em fa odiar-la a mort.

2003-07-23T03:27:00.000+02:00

Quanta frivolitat en les seves paraules, en els seus somriures, riures i riallades falses, cuantes frases sense sentit, quants amaneraments innecesaris, cuanta sobreactuació, va picant d'aquí i d'allà , s'intenta fer notar a qualsevol preu, vol que tothom pensi que es la "DIVA"... I tothom comenta el seu patetisme... "la rompecorazones" li diuen amb ironia, mentre ella pensa que si que ho és...
Ella al seu núbol, ella amb la seva falta de companyerisme, els seus "escaqueos", les seves mirades despectives per damunt l'espatlla...

No seré jo qui l'adverteixi, després de tants mocs... no seré pas jo... Faré una mirada crítica particular i privada, però no seré jo tampoc qui me'n rigui d'ella a les esquenes.

2003-07-19T12:28:00.000+02:00

Com un somni, un d'aquells que reflexa clarament les teves pors, això passo sobint les 17 hores del dia que passo desperta. Són aquells dies en que potser necessitaries que et llançéssin un cubell d'aigua freda pel damunt, per despertar de la confusió, per despertar de l'angoixa, un cubell d'aigua freda metafòric... Una notícia que per tu és rellevant i et rescata de l'egocentrisme absolut amb que ve enfocat el dia. Saber i adonar-te com de vanals son les teves pors i els teus problemes, és una llàstima que aquesta reflexió vingui donada majoritariament, arrel de la comparació amb algú altre que s'ho està passant pitjor, o ja ha deixat de passar-s'ho...

"SEÑORES PASAJEROS LES INFORMAMOS QUE LA LINEA 1 DEL METRO PERMANECERÁ PARADA POR PROBLEMAS TECNICOS"

(...)

"EL SERVICIO DE METRO EN LA LINEA 1 YA ESTA RESTABLECIDO"

Ja ha passat tot...

2003-07-15T01:47:00.000+02:00

És curiós conèixer gent nova, imposada, la coneixes pq te la planten al dabant i no hi ha més nassos, pq li has d'ensenyar el que tu saps... I resulta k et cau bé!! I mira que és diferent a tu... I no t'agrada el seu nom, és un nom horrible (una venjança segur). Porta dos anells d'or, mare meva!!! No ho suporto!! Es un marrec diskotequero d'aquells que es podrien tatxar de "cholos" , però... És encantador! Hagués jurat que no em cauria bé a primera vista, però veig que si que he après a fer una cosa molt important, NO JUTJAR SENSE SABER NI CONEIXER. Una bona persona se't pot estar "escapant" només perque el seu aspecte et trenca els esquemes, et descoloca o per prejudicis estúpids et fa plantar una barrera. Aquest noi és encantador, una bona persona amb un bon fons, respectuós i amable, simpàtic i molt de la broma, les enganxa totes a la primera... I en deixa caure algunes...!! Ell es AIRE FRESC.

2003-07-11T02:31:00.000+02:00

La teva abraçada, no imagines el que m'has transmès només amb una abraçada, el teu coll tan a prop dels meus llavis... Dos anys passant dabant meu, impotència total... T'he dit k ara dubto, és cert, dubto i pateixo, em fa por que tot plegat destrueixi tot allò que amb prou feines he reconstruit (igual que tu). Et vull veure, recordes bitxitu? Érem tan nostres! És enyorança, són records... És que no sé el que sento, però ho sento massa. Però penso igual que ahir, estic sola però no em fa tant de mal com ahir, i m'en fa més que no pas m'en farà demà.

2003-07-10T02:53:00.000+02:00

Escolto Manà, i se'm posen els pèls de punta... És possible que torni a sentir-me així? Després d'un període letàrgic em sento viva, poc a poc, tot torna a lloc. Recomano un sopar al Born en bona companyia, fa aclarar les idees! Estic sola i avui no em fa tant de mal com ahir.

2003-07-09T13:21:00.000+02:00

Sol que crema la pell de marbre

Nua i solitaria desfent el camí,
Freda i oblidada esborrant les empremptes
que foren tan dolces i ara tornen per ferir.

Fosca, plena d'ira destripant sentiments,
Blanca i fràgil abortant els records,
Palidesa extrema reflexant derrota
a cada gota trista que flueix del cor.

Marta.

2003-07-09T12:29:00.000+02:00

Aquesta nit passada, xerrava amb algú... I sense saber com he acabat parlant-li del viatge, aquell que em va impactar tant potser per la situació, on vaig apendre a reflexionar i adonar-me de moltes coses. Com diu un cantautor genial "son viajes que trajeron a otros vistiendo nuestros cuerpos". Realment m'ha anat molt bé recordar el viatge i les sensacions de les que vaig gaudir. M'adono que malgrat tenir certs moments crítics realment sé que vaig canviar molt, ara falta madurar-ho.
I m'han vingut moltíssimes ganes de marxar lluny altre cop, però estic lligada a la rutina de Barcelona, a la feina, a les obligacions. He dit moltes vegades que per un viatge que valgués la pena ho engegaria tot, però no sé fins a quin punt seria capàç de fer-ho, suposo que hauria de sentir-ne l'impuls.

Alguna oferta boja de debò? Necessito fugir de nou...

2003-07-08T02:25:00.000+02:00

Perquè aquest desitg agònic d'evitar la soledat? Si pensava que ja havia après a estar sola amb mi mateixa! A escoltar-me i apendre dels errors...
ERROR! Un altre error del qual he d'apendre... En "dos dies" no es canvia...

2003-07-08T01:11:00.000+02:00

Camino pel carrer a les 15:15 de la tarda, pel centre de Barcelona, com cada dia a la mateixa hora sota el mateix Sol, damunt les mateixes rajoles, dabant les mateixes tendes... Cada dia cares noves... estranyes, belles, exòtiques, cansades, aburrides, alegres, rialleres, sorrudes, concentrades, disteses... I jo fumant la meva cigarreta rutinaria de camí del treball, les observo, mai n'hi ha cap de repetida... La única cara rutinaria, com tot el que faig, és la meva.

2003-07-07T00:03:00.000+02:00

Hi ha una cançó de Placebo, que es diu "Protect me from what I want"...
És una frase que m'ha fet pensar molt, em sento masses vegades en la necessitat de trobar algú que em faci de guia, que em protegeixi de mi mateixa i de les meves manies i defectes... protecció contra certs pensaments, aquell algú que et fa canviar d'idea afablement, amb bones paraules, amb carinyo...

Please!! PROTECT ME FROM WHAT I WANT!! PROTECT ME FROM WHAT I FEEL!! I corre una llàgrima galta avall, perquè aquest algú no existeix, ARA ja no hi és.

2003-07-05T14:47:00.000+02:00

Non dire no
Che ti conosco e lo so cosa pensi
Non dirmi no

Os tempos vao
Foram-se os tempos e agora te calas
Tu jÃ nao falas se falo de amor
Se tens as malas prontas, nao finjas, tudo acabou

PorquÃ© ja nao se vÃ©
O teu sorriso ao amanhecer
PorquÃ© ja nao sou mais teu bem-querer

Se ami sai quando tutto finisce
Se ami sai come un brivido triste
Come in un film dalle scene gia viste
Che se ne va, oh no!

Se o amor acaba a ninguÃ©m cabe a culpa
Se o amor acaba nao cabe disculpa
Agora

Aperte as minhas maos, sim
Pra que reste a recordar, sim
Amanha

E non si puÃ²
Chiudere gli occhi e far finta di niente
Come fai tu quando resti con me
E non trovi il coraggio di dirmi che cosa c'Ã¨

SarÃ dentro di me come una notte
D'inverno perchÃ¨
SarÃ da oggi in poi senza di te

Sei que me amavas e agora Ã© ao tarde
Sei que me amavas e agora Ã© saudade
No nosso filme o fim serÃ triste
Nao quero ver, oh nao!

Sabes que Ã¨ chegada a hora das dores
Dores de quando se acabam os amores
Agora

Aperte as minhas maos, sim
Pra que reste a recordar, sim
Amanha
Nao estarÃ s
Mais aquÃ¬

Â¿EL DESAMOR Ã‰S IRREVERSIBLE? Com en un film, on l'escena es repeteix, ell se m'en va...

2003-07-05T02:45:00.000+02:00

(the empty heart... the empty soul)